Durant el moment més crític de l’anorèxia va arribar un moment en què vaig deixar de tenir-li por a la mort. Recordo que un dia estava davant el mirall i ja no hi veia vida ni a la meva mirada ni al meu cos.

No es que estigués trista, sinó que directament havia perdut tota la capacitat de sentir perquè era el meu mecanisme de defensa per poder seguir fent cas al que em deien les veus del monstre.

Li vaig acabar donant un cop al mirall, i sé que no m’hauria importat trencar-lo, perquè jo ja em sentia encara més trencada per dins. Al cap i a la fi, no hi hauria hagut cap diferència entre els seus bocins trencats i els de la meva ànima.

Va ser en aquella mateixa època quan va aparèixer una passió que acabaria marcant profundament la meva vida. Des de llavors, el mes de maig és molt especial per a mi. Per molta gent és només un mes més. Per a mi, és el mes d’Eurovisió. Pot semblar una mica estrany, però enmig d’un període en què jo no era capaç de sentir absolutament res, descobrir aquell festival va ser gairebé un miracle perquè vaig tornar a sentir emocions que pensava que s’havien apagat per sempre.

Recordo estar davant la tele i que em comencessin a brillar els ulls perquè m’imaginava a mi mateixa allà, gaudint com tots els que estaven al públic. No sé com explicar-ho, però es van despertar en mi unes ganes brutals de que tot allò formés part de la meva vida. I ara, per fi, ja he pogut trepitjar el festival diverses vegades i ha estat probablement el moment que més agraïda m’he sentit d’haver decidit tornar a viure. Si no hagués lluitat contra el TCA, potser mai hauria pogut veure amb els meus propis ulls allò que, sense saber-ho, havia començat a recordar-me que encara era possible sentir.

I penso en aquella noia de 14 anys totalment ingràvida que de cop, enmig d’un llarg període de no sentir absolutament res, va poder sentir il.lusió per una cosa i com m’encantaria dir-li que lluitar va valdre la pena perquè no només he complert el seu somni sinó que també he viscut moltíssimes experiències que mai no hauria viscut si hagués perdut la batalla.

Un dia vaig llegir una frase que deia: “el pes de la bàscula mai et farà feliç; recuperar-te d’un TCA, sí”. I jo hi afegiria una cosa més: recuperar-te d’un TCA també és tornar a trobar allò que et reconnecta amb les ganes de viure.

Elisa Gautier